Qui soc?

 

Soc l’Estel Agost

La veritat és que no sé mai com presentar-me… costa resumir amb unes poques paraules un llarg camí de 5 anys…però bé, soc l’Estel Agost, vaig renéixer un 1 de febrer del 2021, i soc una noia que gràcies a unes operacions que no van anar com s’esperava, un seguit de complicacions mèdiques i l’ús d’una cadira de rodes ha sabut trobar el sentit de la vida.

Amb el temps, allò que semblava una tragèdia es va transformar en una revelació. La discapacitat no només va canviar el meu cos, sinó la meva ment. Em va ensenyar qui realment estava al meu costat, i qui no. Em va obligar a preguntar-me: «Què vull fer realment amb la meva vida?»

Vaig arribar a la conclusió que la vida és molt breu i el dia que me’n vagi d’aquest mon, no vull quedar-me amb el dubte de què hagués passat si…

 

 

I ara… què?

He viscut sempre envoltada d’art, a casa l’he viscut de primera mà. La meva mare és artista, té una botiga i fa classes de dibuix i manualitats, i jo he crescut allí. Quan jo vaig néixer, després d’una carrera prometedora en un banc on no era feliç, va decidir fer un rumb radical a la seva vida per a poder ensenyar als seus fills que lluitessin pels seus somnis, aleshores… com ho anava a ensenyar si ella mateixa no ho havia fet? Sempre ha estat la meva referent i m’ha fet veure que, tot i no ser un camí fàcil, és possible viure de l’art.

Tot i això, en un inici vaig fugir d’aquest món per por als prejudicis, a la dificultat, i em vaig decantar pel disseny. M’encantava, però em faltava la part creativa, la part manual. I va ser quan vaig quedar-me en cadira que vaig entendre que l’art i la creativitat son les meves veritables passions, la meva raó de ser.

La discapacitat va ser l’inici de la recerca de la meva essència, una versió mooolt millorada de qui era, i des d’aquí vaig començar a seguir els meus somnis sense límits, si altres ho havien aconseguit, per què jo no?

 

D’acord però… què és Estel Agost?

Estel Agost neix de la necessitat d’ajudar i de trobar un propòsit. Aquesta marca és un recordatori que els límits sovint no són reals, sinó imposats. Per la societat, pel sistema… o per nosaltres mateixos. És una invitació a no deixar que res et defineixi més enllà de qui decideixes ser.

Quan em vaig quedar en cadira em vaig adonar que el camí de la discapacitat pot ser molt solitari, almenys així ho vaig viure jo. Hi ha molta informació que no trobes, molta gent se’n va del teu cantó, hi ha moltes coses que ningú t’explica i moltes solucions que, si no tens algú que ja hi ha passat, simplement no saps ni que existeixen.

I això fa que tot sigui molt més difícil del que realment hauria de ser.

Per això aquest projecte també neix amb la voluntat de fer aquest camí una mica més fàcil per a qui acaba d’adquirir una discapacitat o a qui conviu amb ella fa temps. El meu objectiu és compartir tot el que he après, les solucions que he anat trobant i tot allò que m’hauria agradat saber quan jo estava començant. Pero també ajudar a personalitzar, adaptar o donar forma a idees que moltes vegades la gent necessita però no sap on trobar ni com fer realitat.

Perquè jo també vaig començar sense saber per on anar… I si tot el que he après pot servir perquè algú faci aquest camí una mica més fàcil,
aleshores aquest projecte ja té sentit.